T’imagines un món on només poguessin escriure els homes? No cal que recorris a la filmografia de Kubrik buscant una obra distòpica descrivint una situació anòmala que priva de llibertat al gènere femení. Només cal trobar a qui preguntar-li. Persones de més de 50 anys t’explicaran, fent memòria, que a la Catalunya dels seus avís la cosa anava així: la dona per acompanyar, cuidar la família, cuinar i fer tasques de casa, al resta incloent les disciplines artístiques era cosa d’homes.
Desafiar l’statu quo d’aquell moment podia semblar una temeritat, un fet que et podia passar factura a nivell social, el càstig del “diuen, diuen” i de la crítica voraç d’amics i coneguts. Era una realitat donada i en gran part consensuada, era el què tocava i, no ens confonguem, moltes dones s’hi avenien i hi estaven d’acord.
Néixer amb un do en aquella època podia significar més un problema a amagar que no pas una característica a relluir. La Nostra protagonista d’avui va decidir saltar per allà on ningú s’havia atrevit a saltar fent cas omís a les conseqüències que podia comportar fer-ho.
Caterina Albert neix a finals del segle XIX (1869) a la localitat empordanesa de l’Escala fruit d’un matrimoni benestant del món rural. Va ser la més gran de 4 germans i va rebre una educació bàsica, tot just aprenent a llegir i a escriure. Com tantes altres dones la societat i les costums ja li havien marcat el camí per on havia de passar sense preguntar-li si li estava bé.
Però la Caterina era diferent, no jugava amb nines i li agradava molt, llegir, pintar i escriure. Va tenir la sort que al seu pare li va permetre i va potenciar aquestes passions, de fet li aconseguia obres de literatura local i estrangera.
Fins a la post adolescència la Caterina tenia dos vides; una social en la que es comporta com el que s’esperava d’una noia de família benestant, l’altre interior on deixava fluir el seu talent i la seva imaginació a través de la pintura i les paraules.
Tot canvia amb els jocs Florals d’Olot, el 1898, quan amb només 20 anys es presenta amb el monòleg “La infanticida” un relat agre on la protagonista, una noia de pocs recursos, s’enamora d’un noi de classe alta del que en queda embarassada. El noi defuig de tota responsabilitat i la protagonista es veu abocada a fer allò que més deu costar fer a qualsevol mare. Tant el relat com l’estil és magnífic, tant que guanya els jocs florals, una victòria que obriria la caixa dels trons. En els jocs florals no es desvela qui és el guanyador fins que s’ha escollit la obra i, en el cas que ens ocupa, la polseguera en el moment de conèixer la guanyadora va ser èpica. Un relat tan dur i tan cru no el podia haver escrit una noia de família bé de l’Empordà. Les crítiques tan pel gènere de l’autor com per la temàtica i contingut de l’obra van ser ferotges.
Aquí es on la Caterina, que no vol renunciar a fer allò que més li agrada, pren la decisió de publicar a través de pseudònim masculí i tria el nom del protagonista d’una de les seves novel·les inacabades. És aquí on neix Víctor català.
Per la historia queden les seves obres, els hiverns escrivint al Carrer València 250 de Barcelona, les converses i debats amb Joan Maragall i el seu posicionament en contra de la reforma del català de Fabra, que finalment va acabar acatant.
La Caterina mai va voler amagar que fos una dona qui escrivia la seva obra, mai va amagar-se de ningú, era una dona de caràcter fort i conviccions marcades. Víctor Català només obeïa a un personatge més del seu imaginari, aquel que li permetia treballar i publicar la seva obra sense haver de passar pel doble ras injust del moment.
Avui 8 de març em cregut que recordar a la Caterina ens serveix per explicar no només d’on venim sinó també del llarg camí que ens queda per fer. Que mai més ningú hagi d’optar per un pseudònim per expressar el seu art, que mai més ningú sigui prejutjat pel seu genera abans que per la seva obra.