Secció presentada per 48H OpenHouse Barcelona
DIPÒSIT DE LES AIGÜES DE LA UPF
Carrer de Wellington, 48
Arquitectes: Josep Fontserè, 1880; Lluís Clotet, Ignacio Paricio, 1993-1999
“L’arquitectura hauria de ser com les ratlles de cal que defineixen el rectangle de joc. Clares, precises, mínimes, però capaces de contenir totes les jugades que ja s’han fet i totes les que estan per inventar. Un marc discret que no distregui el protagonisme del joc”. Lluís Clotet.
La construcció del Dipòsit de les Aigües ens remet a la transformació de l’antiga ciutadella militar en un parc públic i a la posterior celebració de l’Exposició Universal de 1888. L’edifici va ser projectat pel mestre d’obres Josep Fontserè, per a subministrar i regular el caudal d’aigua de la Cascada de la Ciutadella i els jardins del Parc i actualment funciona com a biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.
Fontserè va projectar un gran dipòsit elevat de 15.000 m³ de capacitat, tant gran, que fins i tot diuen que permetia a l’alcalde Porcioles anar-hi a remar. L’estructura per aguantar aquest dipòsit era impossible de resoldre amb les tècniques constructives del moment a base de pilars de fosa i, per tant, es va solucionar mitjançant pilars d’1 metre de gruix i 14 metres d’alçada, units per uns arcs ceràmics paral·lels que es creuaven en una volta de canó i s’estenien al llarg de 65 metres de profunditat. Diu l’anècdota, que el jove estudiant Antoni Gaudí, col·laborador habitual de Fontserè, es va encarregar del càlcul de l’estructura i que la solució li va valdre per aprovar una assignatura d’Arquitectura sense necessitat de tornar a classe. L’espai interior resultant era sorprenent: com el d’una nau d’església romànica o, tal com el descriu el periodista Lluís Permanyer, com el d’una “catedral laica premodernista”.
Finalitzades les obres l’any 1880, l’edifici va ser utilitzat com a Pavelló de Mineria durant l’Exposició Universal (connectat al recinte firal per una passarel·la mecànica sobre el carrer Wellington), com a magatzem del Parc de Bombers, com a Arxiu del palau de Justícia i com a seu d’un asil d’indigents i orfes entre 1896 i 1977. Després d’una etapa amb usos esporàdics, va passar a ser propietat de la Universitat Pompeu Fabra l’any 1992.
La rehabilitació com a biblioteca la realitzen els arquitectes Clotet i Paricio amb una actuació d’una gran sensibilitat que té com a idea principal no ferir l’edifici original de Fontserè. Per a aconseguir-ho, la intervenció se centra en enderrocar tot allò superflu que el pas dels anys havia regalat a l’edifici per, posteriorment, incorpora-hi el nou ús. Aquest es materialitza amb uns mòduls prefabricats (escales, forjats, instal·lacions, prestatgeries, etc.) que se separen subtilment dels murs originals aconseguint que sembli que tot pugui ser extret d’un dia per l’altre sense deixar cap rastre de la Biblioteca. El resultat és molt suggeridor: un laberint de pilars unit perimetralment per una galeria a mitja alçada que defineix espais fragmentats i alhora recollits per a la lectura, juntament amb uns lluernaris que il·luminen zenitalment el centre de l’edifici i que, si el dipòsit fos ple, permetrien veure l’aigua i els seus reflexes des de l’interior.
En un moment en què les ciutats ja no poden extendre’s més en el territori i que, per tant, han d’optar pel reciclatge i manteniment d’edificis vells, aquest és un gran exemple d’arquitectura que demostra com un projecte pot tornar a donar vida a un edifici sense treure-li la seva potència original. Després de més d’un segle de mudances, la pau torna a ser present a l’edifici enmig del silenci clerical de la biblioteca.
Com visitar l’edifici:
Aprofiteu l’oportunitat que ofereix el cap de setmana 48h Open House BCN a finals d’octubre de cada any: http://www.48hopenhousebarcelona.org/