Carrer Plaça
bosch.capdeferro arquitectura
“Acaba de salir de su casa, que forma parte de un enjambre de barracas situadas bajo la última revuelta, en una plataforma colgada sobre la ciudad: desde la carretera, al acercarse, la sensación de caminar hacia el abismo dura lo que tarda la mirada en descubrir las casitas de ladrillo. Sus techos de uralita empastados de alquitrán están sembrados de piedras. Pintadas con tiernos colores, su altura sobrepasa apenas la cabeza de un hombre y están dispuestas en hileras que apuntan hacia el mar, formando callecitas de tierra limpia, barrida y regada con esmero”. (1)
És poc freqüent, per un barceloní del pla, enfilar-se a passejar-se per les costerudes pendents de Vallcarca, la Salut o el Carmel, i descobrir així el conjunt de turons inserits en la trama urbana de la ciutat, de la que en despunten els cims pelats de vegetació i d’edificació. S’ha de dir però, que l’experiència és molt recomanable; sortir a desintoxicar-se dels excessos de disseny i places dures per sentir-se com el protagonista de la novel·la de Marsé, que somiava en l’ascens social entre passejos pels turons o partides de cartes a l’encara existent Bar Delicias. El canvi d’estatus l’havia de portar dels laberíntics carrers del Carmel cap a Sant Gervasi, al costat de la seva estimada…
Aquests barris emanen un desordre que els fa singulars per la seva irregularitat i heterogeneïtat en una ciutat cada cop més homogènia on l’espai públic es regeix per un llibre d’estil difícil d’esquivar. La major sorpresa però, és reconèixer que durant més de 50 anys dels segle passat els turons del Carmel i de la Rovira han allotjat els principals nuclis de barraques de Barcelona. La seva dimensió només era superada pels assentaments de Montjuïc i la platja del Somorrostro. La misèria en què es va veure abocat el bàndol perdedor de la guerra va provocar ingents desplaçaments de població del camp a la ciutat i de sud a nord, provocant estralls en la població local i en la nouvinguda. Aquesta mà d’obra, imprescindible per la ciutat, malvivia d’esquena a Barcelona i ho feia conquerint els espais residuals mentre l’administració mirava cap a l’altre costat. (2)
Passejant es pot arribar al capdamunt del Turó de la Rovira, on recentment s’ha dut a terme un projecte aparentment senzill de millora dels serveis i d’ordre dels recorreguts d’accés a la zona de les bateries antiaèries del Turó. La proposta ha anat molt més enllà aconseguint dignificar la memòria de l’indret. Cal remarcar que l’existència de barraques en aquesta zona, anomenada Marià Labèrnia, va existir fins al novembre de 1990, i que el seu enderroc va deixar un seguit de rastres a la intempèrie, rajoles que havien revestit cuines, banys i habitacions, enmig de la incipient vegetació i de pintades fetes pels nous ocupants de la zona, fet que va mantenir el caràcter de degradació fins fa pocs anys, quan es va començar la museïtzació de les bateries antiaèries que havien defensat la ciutat durant la guerra civil.
L’encàrrec del projecte d’urbanització corria el risc de fer caure la bellesa imperfecta d’aquest barri informal en ser substituïda per un espai públic més del catàleg i subordinat a la moda imperant. No obstant, l’equip bosch.capdeferro arquitectura va saber potenciar les qualitats i singularitats del lloc. A diferencia d’un altre projecte icònic d’espai públic, la Place Léon Aucoc, a Bordeaux, on després de l’observació detinguda del lloc, els arquitectes van decidir deixar la plaça tal com estava (3), aquí es va buscar una via intermèdia, posant en valor les qualitats del lloc sense caure en excessos, de forma aparentment immediata: Resol amb gran sensibilitat una forta topografia, dotant l’espai públic de petites placetes que pertanyen tan al carrer com a les cases.
Aquestes terrasses, generadores de noves activitats al carrer, conformen unes catifes de diferents especejaments que es relacionen amb l’apropiació i l’ús informal del carrer, com a reivindicació de l’apropiació lliure i oberta de l’espai públic per part dels veïns. Si històricament el fet de viure en espais tant reduïts portava per necessitat l’activitat al carrer, ara és la domesticitat d’aquest espai la que reclama la seva apropiació. Si aquests espais fa 20 anys traspuaven misèria i voluntat de canvi, actualment trobem espais sensibles al passat però que atenen a les necessitats presents amb una extrema intencionalitat de preservar el caràcter autèntic del lloc. La intervenció es completa amb la plantació d’arbrat i vegetació, fins ara reservada als patis interiors de les cases, que amb el temps donaran confort a la vida a l’exterior, i amb una rampa descentrada de l’eix del carrer per permetre l’accés rodat de vehicles.
El colofó final però el trobem en arribar als búnquers, a l’extrem superior del carrer. L’espai museïtzat ha començat a córrer per les xarxes i guies turístiques, així com en nombrosos videoclips o series de televisió. Un cop atretes totes aquestes mirades, sembla inevitable que la corrua de turistes que puja cap al Parc Güell allargui l’itinerari i colonitzi un a un els turons a la cerca d’espais singulars de la ciutat. Es desconeix si, tal i com narrava Marsé, els veïns tornaran a veure el turó poblat de nens del barri fent volar estels de fabricació casolana. En tot cas, si torna aquesta pràctica, no serà fruit de l’acció genuïna del veïnat, sinó per la premeditada i antiespontània il·luminació d’algun operador turístic. El temps dirà.
- “Últimas tardes con Teresa”. Juan Marsé.
- Descrit a “Els altres Catalans”. Paco Candel.
- Place Léon Aucoc, Bordeaux. Lacaton & Vassal Architectes.
Més informació sobre els assentaments de barraques de Barcelona al documental: Barraques, la ciutat oblidada. Sara Grimal i Alonso Carnicer. Atenció al min: 1:11:19, on es veu l’alcalde Pasqual Maragall seguit de la comitiva municipal, al 7 de novembre de 1990 participant en l’enderroc les últimes barraques del Turó.
Projecte Finalista FAD Ciutat i Paisatge 2018, Premi d’opinió Ciutat i Paisatge 2018.
Texte: Albert Rubio Esplugas // Arquitecte – Director de programació 48h OHB
Fotografies: José Hevia
Altres Edificis amb Història al blog de CAFUR