Edifici Habitatges Frégoli – Esteve Bonell (premi FAD 1975)
“Si no podia escriure,
als moments d’eufòria seria guerriller,
als de passivitat prestidigitador.
Ésser poeta inclou totes dues coses.”
Joan Brossa, 1968.
L’edifici d’habitatges Frégoli (1972-75) és el primer projecte construït per l’arquitecte Esteve Bonell, i es tracta d’una promoció d’habitatges en cooperativa que planteja una forma diferent de viure. En uns anys en que a Barcelona s’hi estaven construint interessants exemples d’habitatges plurifamiliars, com la casa Fullà al Guinardó, de Clotet i Tusquets el 1967 o el Walden 7 a Esplugues, de Ricardo Bofill també construït el 1975, l’arquitecte explora noves possibilitats de l’espai domèstic amb unes tipologies mínimes d’habitatge però de gran qualitat espaial.
L’arquitectura de Barcelona d’aquella època seguia la corrent del realisme provinent d’Itàlia amb les obres de l’equip d’Oriol Bohigas encapçalant el moviment. Però a diferència dels marcats trets brutalistes que caracteritzen molta d’aquella obra, el Frégoli presenta un alt grau d’abstracció; una arquitectura blanca formada per volumetries puristes de paral·lelepípedes simples i unes tipologies d’habitatges en dúplex que enllacen amb les propostes espaials de l’arquitectura europea dels anys vint i trenta. En aquest projecte, Bonell suggereix una reflexió sobre l’espai domèstic, posant de manifest que certs principis de l’arquitectura moderna, com el funcionalisme o la relació directe entre planta i façana, seguien sent vigents i mereixien seguir sent explorats.
El projecte planteja la qualitat de l’espai en habitatges de poca superfície, resolent l’espai domèstic en planta i altura simultàniament. Articula habitatges de dimensions molt ajustades però relativament luxoses, 85m2 repartits en dues plantes de 56m2 en PB i 30 a l’altell, i altures molt baixes de 4.20m entre les dues plantes, en unes cèl·lules formades per espais diferenciats que creen relacions molt complexes entre si, demostrant que encara que es trobi dins d’una superfície limitada, es poden definir ritmes múltiples dins d’una geometria ortogonal regular. La secció qualifica l’espai, disposant dobles altures per a que cada peça pugui ser entesa en les seves tres dimensions. El resultat d’aquest joc és una condensació radical de la planta i a la vegada, el fraccionament extrem dels espais.
Aquest fraccionament queda reflectit a l’exterior de forma parcial, doncs els balcons s’allarguen cosint dues o tres vivendes. La façana, aparentment organitzada de forma tripartida amb una planta baixa enretirada i unificada en els dos últims nivells amb un coronament massís, queda dividida per dos cossos sobresortints, alts i estrets, que la divideixen i en subratllen la verticalitat, alhora que desdibuixen la fragmentació interior dels petits habitatges.
Finalment, m’agradaria fer esment de l’origen del nom, que prové de l’amistat entre l’arquitecte Esteve Bonell i el poeta Joan Brossa i de les llargues tertúlies que explica que mantenien en un restaurant molt a prop d’on s’estava construint l’edifici. Allà parlaven d’art, de música i cinema, i de com lligar arquitectura i poesia. La idea fou sobreposar la silueta de l’actor i transformista italià Leopoldo Frégoli a la façana de l’edifici, ja que els dos n’eren grans admiradors per la seva capacitat d’enllaçar tots els personatges d’una obra sense interrompre la trama teatral i de qui Brossa havia fet una exposició junt amb Tàpies pocs anys abans. Tot i que la idea no es va arribar a materialitzar, el tribut a l’actor i a aquelles tertúlies ja havia quedat gravat a la memòria arquitectònica de la ciutat.
Texte: Albert Rubio Esplugas // Arquitecte – Director de programació 48h OHB
Imatges: HIC arquitectura
