ILLA PHILIPS (1952-1959)
Carrer de JANE ADDAMS – C. AMNISTIA INTERNACIONAL – PG. ZONA FRANCA – C. DE LA FONERIA
Quan l’holandès Anton Philips va decidir ampliar les seves instal·lacions a Espanya va enviar un enginyer a explorar el territori. L’enginyer va recórrer el país en moto fins a arribar a Barcelona, on hi va conèixer Julio Capará, al davant de “Lámparas Z”. L’any 1919 les dues empreses van firmar un conveni que va permetre a l’empresa catalana modernitzar-se amb la fabricació de llums incandescents, en un moment en el qual l’electricitat ja despuntava com a nova font energètica per a substituir el carbó i el gas, comptant amb l’assessorament tècnic de l’empresa holandesa.
La col·laboració entre les empreses va funcionar, la producció de “Lámparas Z” va augmentar i, als anys 50, la fàbrica va deixar la seva seu de la Gran Via per ampliar les seves instal·lacions a la Zona Franca. El nou complex industrial disposaria d’un forn i un taller de vidre (construïts l’any 1952 per l’enginyer Antoni Grau); una nova fàbrica, un edifici d’oficines, un de personal, un per vestuaris i un menjador (construïts el 1959 per l’arquitecte Josep Soteras i Mauri); i uns jardins pensats com a zona de descans pels habitants del barri i els treballadors de l’empresa (dissenyats l’any 1960 per la Sra. Van der Harst, paisatgista i dona del director general de l’empresa).
Els edificis de la primera fase (1952) eren dos edificis adossats: un volum longitudinal i baix de formigó armat, tancaments de totxo vist, grans finestrals en façana i una coberta d’encavallades metàl·liques que formaven un quart de circumferència per millorar les condicions d’il·luminació i ventilació interiors; i un forn, on es duia a terme la cocció del vidre, que rematava de manera molt singular, la nau anterior. El forn era un edifici purament funcional on l’ús donava forma a l’edifici, un edifici xemeneia aixecat sobre una planta basilical, amb la coberta i les façanes recobertes de xapa grecada metàl·lica.
Jaume Homar, ex treballador de la fàbrica, va comentar en una ocasió que “al forn s’hi treballava contínuament, dia i nit i dissabtes i diumenges, perquè el procés no permetia parar…” Al 1956 es feien torns dobles de treball, es va ampliar la maquinària i es va augmentar la plantilla fins a 1.398 persones. En aquest context, s’iniciaven les obres de la segona fase d’ampliació de l’empresa.
La nova fàbrica de “Lámparas Z” era una gran nau distribuïda en planta semisoterrani i un altell metàl·lic desmuntable que s’utilitzaven com a magatzem, i una planta pis destinada a la producció. La planta de producció, que es comunicava amb l’edifici existent del taller mitjançant un pont suspès, disposava de dues llargues lluernes per a extractors de turbines que evitaven l’excessiu escalfament del local. En un dels extrems de la nau hi havia ubicats els vestidors, l’edifici de personal (situat sobre un elegant pòrtic de formigó que feia d’aparcament) i una torre de sis pisos destinada a oficines, a proves de làmpades i que contenia un dipòsit d’aigües amb capacitat de 250.000 litres a la sisena planta.
És de suposar que la solidesa i el bon disseny de l’edifici van ser claus per evitar la catàstrofe quan, a l’agost de 1959, tot just acabat d’inaugurar, es va produir un incendi aparatós a la fàbrica. No hi va haver danys estructurals, es va poder recuperar la maquinària i en només sis dies es va reprendre la producció. En aquell moment l’empresa ja comptava amb 2.400 treballadors, el 90% dels quals eren dones.
D’aquesta segona fase de construcció en destaca l’edifici dels menjadors, una petita joia arquitectònica que heretava les maneres de fer del moviment modern. Aquestes maneres es poden veure en l’explotació de les capacitats expressives del formigó armat (cobertes inclinades a una aigua i pilars en forma de V que alleugerien i donaven moviment a l’edifici); i en la combinació d’aquestes amb els sistemes constructius locals (tancaments de totxo vist, ús de la pèrgola com a element de transició interior-exterior i acabats d’enrajolats de petites dimensions en paraments exteriors). L’espai de la cantina, amb una capacitat de quatre cents coberts en un sol torn, es distribuïa en doble alçada (les treballadores menjaven a la planta baixa mentre els alts càrrecs ho feien a la zona de l’altell); aquest segon pis tenia accés directe a una terrassa amb vistes sobre el frondós jardí. Un jardí on la Sra. Van der Harst va plantar més de seixanta espècies diferents de plantes i arbres que ella mateixa anava adquirint en els nombrosos viatges que feia arreu del món.
Us convidem a visitar el següent enllaç per tal d’ admirar més fotos antigues de l’ edifici en qüestió:
Imatges: Mnactec
Secció presentada per 48H OpenHouse Barcelona
http://www.48hopenhousebarcelona.org/
