EL MOLINO:
C/ de Vila i Vilà, 99
Manuel Joaquim Raspall, 1910; Josep Alemany i Juvé, 1929; BOPBAA, Fernando Salas, 2010
Imagino la Bella Dorita actuant al petit escenari de El Molino: arrossega un pompós vestit de plomes i, tot així, aconsegueix baixar amb orgull, gràcia i equilibri una escala ben vertical que la condueix a la tarima. Entretant, la resta d’artistes del ballet es preparen amb presses als camerinos situats sota mateix de l’escenari, i els músics, enclotats en un minúscul fossar, observen una pissarra que els indica la pròxima cançó. El públic gaudeix de l’espectacle mal assegut en uns pupitres de fusta: a platea clamen, fumen, beuen i queden embadalits; a les llotges, situades en un empinat pis superior, ningú veu què hi passa. L’atmosfera és càlida i espessa i l’escenari i la platea es mesclen en una comunió buscada.
L’antic cafè – concert La Pajarera Catalana (1899) va convertir-se en un punt de referència del Paral·lel gràcies a esforços de diferents propietaris que van anar millorant la programació de músics i varietés, i ampliant els serveis amb restaurant i carruatges. Al 1908 el local s’anomenava El Petit Moulin Rouge (una clara referència a l’homònim parisenc que els barcelonins van popularitzar amb el nom de El Moulin); l’edifici, però, encara no disposava del seu perfil característic sinó que, seguint el projecte de l’arquitecte Raspall (1910), comptava amb una façana plana i austera. No va ser fins al 1929, aprofitant l’avinentesa de l’Exposició Internacional, que l’arquitecte Alemany va col·locar les aspes giratòries a la façana principal com a element publicitari i identificador del local a l’avinguda del Paral·lel.
Durant les diferents dictadures espanyoles El Molino va canviar d’usos i estils artístics però com a cafè – concert sempre va mantenir el caràcter transgressor. Amb la recuperació de la democràcia, el teatre va tornar a exhibir llibertat i erotisme però va romandre tancat entre els anys 1997 i 2010. Afortunadament, després d’un llarg procés de treball entre la nova propietària i els arquitectes (que van arribar a pensar dinou avantprojectes), El Molino va poder obrir les portes de nou.
El projecte actual respon, per una banda, a la voluntat de recuperar la façana collage dels arquitectes Raspall i Alemany (recuperar l’austeritat i la imatge publicitària); i, per altra banda, a la necessitat de transformació del seu interior per incorporar els nous usos contemporanis sense perdre la calidesa de l’atmosfera original del teatre. Com a conseqüència, El Molino ha crescut per tots els costats menys per la façana principal: per sota, s’ha construït un soterrani on s’hi ubica una cuina connectada amb la platea; la planta baixa s’ha ampliat pels carrers de Vila i Vilà i del Roser i conté un bar i els camerinos; finalment, l’edifici ha crescut en alçada per situar-hi una cocteleria, una sala d’assaig i la maquinària de les instal·lacions. Aquest darrer creixement és el més visible però, per tal de respectar al màxim el protagonisme de la imatge del molí, el nou volum apareix reculat respecte la façana principal, amb un estil neutre i contemporani que emmarca perfectament la icona publicitària pensada per l’arquitecte Alemany.
El projecte d’interiorisme queda perfectament integrat al projecte arquitectònic, emfatitza la vertiginosa verticalitat original, pren la llum com a principal protagonista i opta per una decoració austera subordinada a les necessitats de cada espectacle. L’acollidora cocteleria de la tercera planta, totalment independent del teatre i amb una terrassa amb vistes al Paral·lel, està decorada amb imatges de la vedette Christa Leem i de les figures de Carmen Amaya i Joséphine Baker; i tots els personatges que van actuar a l’antic Molino, apareixen llistats amb una elegant tipografia daurada.
Dubto que el Paral·lel torni a ser mai aquella avinguda coneguda com el Broadway barcelonès on, en només sis cents metres, confluïen nou teatres, dotze music-halls i nombrosos cafès amb les seves terrasses. Però avui, mentre no resolem el caràcter públic d’aquest eix, podem seguir imaginant aquell ambient gràcies a la recuperació de El Molino, segurament el cafè – concert més antic d’Europa, que amb el temps ha esdevingut una fita urbana, no solament del Paral·lel, sinó de tota la ciutat.
Com visitar l’edifici:
Consulteu el web del 48h Open House BCN – http://www.48hopenhousebarcelona.org/