Tant Exposicions Universals com Jocs Olímpics són esdeveniments que van lligats a transformacions urbanístiques de considerable magnitud. Barcelona, al llarg de la seva història, s’ha servit d’esdeveniments com aquests, per canviar la ciutat: l’Exposició Universal del 1888 comportà una transformació de la zona de la Ciutadella i l’Exposició Internacional del 1929 va focalitzar-se a l’àrea de Montjuïc. Tanmateix, és palès que el fet que va servir per transformar la ciutat globalment i encarar-la al segle XXI, van ser els Jocs Olímpics de Barcelona 92, dels quals aquest any se’n commemora el 25è aniversari.
Es van situar quatre grans àrees olímpiques: a Montjuïc, al Poblenou, a la Vall d’Hebron i a la Diagonal. En cada una d’aquestes zones s’hi van construir grans equipaments esportius, conjunts d’habitatges, oficines i hotels; una intervenció sense precedents des de l’enderrocament de les muralles medievals, fet que ens costa imaginar avui en dia en una ciutat tan consolidada com la nostra.
L’àrea olímpica de la Vall d’Hebron va ser una de les que més va canviar la seva fesomia, amb el traçat de la ronda de dalt. El projecte urbanístic, obra d’Eduard Bru, va agrupar una alta concentració de projectes esportius: el Palau d’Esports, els camps de tir amb arc, les pistes de tennis, el camp d’hoquei herba i el Velòdrom d’Horta; també s’hi van construir els habitatges per a periodistes i l’hotel àrea olímpica. I dins d’aquest conjunt, d’escala de ciutat, s’hi va construir una petita peça sense un ús directament lligat a la cita esportiva: el Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de 1937.
Aquest pavelló havia servit per representar la República Espanyola el 1937. Amb un fort contingut polític, denunciava la situació de guerra civil que estava vivint el país i tenia l’objectiu d’aconseguir aliances internacionals. Es van convidar artistes de renom internacional a exposar i fins i tot a crear obres in situ, en el que va acabar sent una de les concentracions d’art d’avantguarda espanyol més important de la història. Però un cop acabat l’esdeveniment, es va desmuntar sense deixar-ne rastre, la memòria del pavelló va quedar en l’oblit i les obres d’art que s’hi havien exposat van ser dispersades i moltes d’elles desaparegudes.
Pren especial importància el treball realitzat pels arquitectes Antoni Ubach, Miquel Espinet i J.M. Hernández León, quan l’any 1992 van rebre l’encàrrec de reconstruir el pavelló per la cita olímpica. Van seguir les fotografies en blanc i negre, la maqueta que se’n conserva al Museu Reina Sofia de Madrid i els plànols de projecte, ja que els d’obra s’havien perdut, per fer una fidel reproducció de l’original.
El pavelló original havia sigut projectat per Josep Lluis Sert en col·laboració amb l’arquitecte madrileny Luis Lacasa. Fou construït amb una gran limitació de materials i temps, només possible gràcies a l’aplicació dels principis funcionalistes de l’arquitectura del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), del qual Sert n’era el principal artífex. L’edifici va ser projectat amb materials fàcilment subministrables: bigues metàl·liques en serie per l’estructura, planxes de fibrociment ondulat i vidre pels tancaments, i panells per l’interior fixats amb cargols a la vista, tot atenint-se a les dimensions estàndard d’aquests i fent que el muntatge fos possible en un temps rècord de només 4 mesos, de març a juny de l’any 1937.
El GATCPAC, fou un grup d’arquitectes joves que van replantejar l’arquitectura catalana del segle XX durant els anys vint, oposant-se a l’estil anacrònic de l’exposició universal de Barcelona del 1929. Introduïren el racionalisme a la península, incorporant nous criteris i idees que s’estaven forjant a Europa, alhora combinats amb el caràcter mediterrani propi i la seva arquitectura vernacular.
Així, el pavelló és un dels màxims exponents de l’arquitectura del grup, ja que respon a la combinació dels principis funcionalistes combinats amb elements de caràcter mediterrani com el paviment interior cobert d’estores de fibra vegetal o la cobertura del pati, mitjançant grans tendals desplegables. Un altre enginy de Sert fou la construcció de la coberta amb una gran càmera d’aire, que incorporava un sistema d’aspersors per refredar l’aire i funcionava com un perfecte aïllant tèrmic natural.
El pavelló, format per un cos prismàtic elevat, consta d’una planta baixa oberta i dos pisos de 30 x 10.80 m, ocupant una superfície d’uns 1100 m2 en un terreny de 1400 m2. Pensat com un contenidor buit per l’art i la propaganda, tot el pavelló estava organitzat en una “promenade architectural” , un recorregut a través de les obres d’art conscientment disposades per a que el visitant anés accedint a la informació presentada.
La promenade començava en un gran porxo d’accés que quedava unit al pati. Hi destacaven l’imponent “Guernica” de Pablo Picasso i “La Font de Mercuri” d’Alexander Calder. Es pujava amb una rampa – escala exterior fins a la segona planta, dividida longitudinalment per la meitat. S’entrava per la secció d’arts plàstiques, i se seguia per les arts populars, fins a arribar a una escala que conduïa a la primera planta.
En descendir l’escala, el visitant quedava enfrontat al gran mural de Joan Miró “El pagès català en rebel·lia” una impressionant obra de grans dimensions, malauradament desapareguda, i sota del qual es podia llegir l’himne Els Segadors. La planta primera, en canvi, estava completament dedicada a la informació mitjançant panells amb fotomuntatges, sobre diferents aspectes del país i als desastres de la guerra. Recorreguda aquesta planta, una escala exterior conduïa al públic al punt d’inici.
Si bé en les Exposicions Universals del segle XIX s’havien aportat avanços arquitectònics i tècnics significatius, sobretot des del punt de vista de l’enginyeria amb edificis com el Crystal Palace (Londres, 1851) o la Torre Eiffel (París, 1889), al llarg del segle XX fins al 1937 es poden trobar comptats exemples arquitectònics interessants. Però el pavelló de la República, per la seva arquitectura, per les obres d’art que s’hi van exposar, pel seu sentit i esperit, va marcar una de les fites en la història de les Exposicions Universals.
Josep Lluis Sert i Luis Lacasa, 1937. Rèplica: Espinet-Ubach arquitectes, 1992.
Com visitar l’edifici:
Consulteu el web del 48h Open House BCN – http://www.48hopenhousebarcelona.org/