Secció presentada per 48H OpenHouse Barcelona
L’autenticitat de la figura de Sant Jordi, soldat romà nascut al pròxim orient, és molt discutida i, en aquestes dates, resulta més bonic explicar-ne la seva vessant llegendària: la d’un cavaller protagonista d’una gesta èpica que va salvar una princesa i el seu poble de la fúria d’un drac, i que, anys més tard, es convertiria en patró de Catalunya. A Georgios (que significa literalment “agricultor”), el trobem en moltes dites populars: “Si no plou per Sant Jordi, tururut ordi”, “L’ordi, si per Sant Jordi és espigat, per Sant Joan és madurat” o “No diguis hivern passat que Sant Jordi no sigui estat”; i el Sant Jordi patró de Catalunya el trobem representat en múltiples racons de la seva capital.
El Sant Jordi més representatiu el trobem a la façana renaixentista del Palau de la Generalitat (Andreu Aleu, 1871): una escultura de marbre de Carrara representant un cavaller disposat a vèncer un drac amenaçador que, des del balcó principal del Palau, ha viscut els fets més transcendents de la nostra història.
El Sant Jordi més representatiu
A la façana antiga del mateix Palau de la Generalitat, hi trobem el Sant Jordi més afortunat (Pere Joan, 1418): diuen que, durant la Guerra Civil, es va salvar dels escamots destructors perquè, havent perdut la llança, es van pensar que saludava puny en alt; i el de més fortuna, ja que va agradar tant als diputats que en van voler pagar el doble del que havien pactat.
El Sant Jordi més afortunat
El més trencador podria ser el que es troba aixecat a la façana del Casal Sant Jordi (Joan Rebull, 1929-1931): la seva imatge, sense armadura ni llança ni drac vençut, va portar el poeta Palau i Fabre a escriure amb humor “m’han fotut el cavall, m’han fotut el drac, m’han fotut la llança i m’han fotut aquí dalt”.
El Sant Jordi més trencador
El Sant Jordi més devot segurament seria el de la Basílica de la Sagrada Família (Josep M. Subirachs, 2007): una escultura de bronze de 3 metres d’alçada col·locada al centre de la nau central. La seva situació a contrallum en ressalta un perfil de monjo ortodox que apropa el cavaller a la seva terra natal.
El Sant Jordi més devot
El més popular, el podríem localitzar al Palau de la Música Catalana, del qual, per cert, se’n va col·locar la primera pedra el 23 d’abril de 1905: presidint l’edifici, un Sant Jordi sorgeix d’entremig del poble en el grup escultòric conegut com a “Cançó popular”.
El Sant Jordi més popular
Els més amagats (i no per porucs) es debatrien entre el de la Catedral de Barcelona (Eusebi Arnau, 1907, mirant des del pla de la Catedral a la peanya del cimbori, a mà esquerra); i el de la rosassa de la Basílica de Santa Maria del Mar (descobert recentment gràcies a unes obres de restauració).
Els més patriòtics els podríem atorgar als pensats per Puig i Cadafalch, per la seva gran implicació amb el país. Els podem trobar entre les portes d’accés dels carruatges i de les persones de la Casa Amatller (1898-1900), en un mosaic a la Casa Terrades (amb la inscripció “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”) o a la façana de l’Avinguda Diagonal del Palau Baró Quadras.
El més patriòtic
Sens dubte, però, el Sant Jordi més monumental seria l’al·legoria que representa l’edifici sencer de la Casa Batlló (Antoni Gaudí, 1904-1906), explicada de la següent manera pel propi arquitecte: “…i ve Sant Jordi i clava l’espasa (és la torre o pinacle cilíndric que té per empunyadura la creu de quatre braços) a l’esquena del drac (la cresta de ceràmica, amb tons blaus, verds, marrons)”.
El més monumental
La llegenda completa la trobem representada a través dels seus personatges principals (Sant Jordi, el drac i la princesa) a la mènsula de suport de la tribuna principal de l’edifici de Can Serra de la Diputació de Barcelona (1903); i, com que no pot faltar la rosa per acabar de lligar la diada, proposo deixar-nos impregnar per les fragàncies que es desprenen del Roserar de Cervantes, amb una col·lecció de més de 10.000 rosers, i dels jardins de Rubió i Lluch, un oasi al mig del Raval.